Tan sols un horitzó per viure...

Aquesta tarda, endreçant una mica els calaixos del meu escriptori, m'he retrobat amb la meva credencial del pelegrí, juntament amb algunes fotos del Camino de Santiago. Quants records m'han vingut al cap. Que llunyans em queden ja aquells dies de juliol i agost de 2002 en que el Carlos, el Joan, la Gemma, el Jordi i jo, vàrem desfer els 500 km que separen Burgos de Santiago de Compostela. Un camí que va arribar en un moment important a la meva vida. Un camí de coneixença i creixement personal, d'endinsar-me dins meu per a veure què hi trobava. En conservo un record imborrable.

Cada decisió important que prenem a la vida ens tanca unes portes, per difícil que es cregui de bon principi, i n'obre unes altres. Som com formigues resseguint les branques d'un arbre molt gran d'on no en veiem el final. Fent un camí. Cadascú el seu.

Sovint penso que seria de mi si no hagués pres tal o tal decisió. Potser us passa el mateix. On estaria ara. Quin seria el meu món. Jo, tinc molt clar que si no hagués decidit fer aquell Camino de Santiago, una primavera de 2002, ara no seria aquí escrivint aquestes paraules. Potser per experiències personals com aquestes, em costa una mica prendre una decisió que considero important. Per instint, intento avançar-me i esbrinar les conseqüències futures de la meva decisió però sovint no hi ha res més que ombres. Veure la bifurcació del camí i escollir-ne una branca. Una branca que et portarà, tard o aviat, a un altre creuament i així, poc a poc, anar fent, anar edificant el teu propi camí, la teva vida.

Els camins del viatger es fan i es desfan, com qui juga amb un cabdell de llana. Tant de bo pugui ser les mans que filin els camins del meu cabdell.