Tan sols un horitzó per viure...

Si et poses a pensar en quan eres petit o petita, de segur que et venen al cap alguns records, algunes imatges que s'han quedat gravades al teu cervell i no saps ben bé per què. El procés per el qual algunes situacions se't queden gravades per sempre i d'altres s'obliden al dia següent d'èsser viscudes, és una cosa ben misteriosa. No estic parlant de situacions emocionalment fortes al seu moment, que sí que tenen aparent explicació per ser guardades, sinó de fets aparentment banals que, per un motiu desconegut, s'han quedat gravats a la memòria.

Recordo que, a l'escola, el meu professor de 3r d'EGB va dir-nos un dia a classe que no haviem de preocupar-nos per ser rics i tenir molts diners. Va dir-nos que tothom que estava a la classe era rei. Aquella afirmació va deixar-me força sorprès. Jo rei? Què diu ara? vaig pensar. Tothom és rei, va dir-nos, de si mateix. Tothom regna sobre el seu cos i pot decidir que fer, que moure, decidir per si mateix. Cadascú és lliure.

En els últims temps, he viscut diverses situacions que m'han fet pensar en aquesta frase i aquest raonament. Vaig pensar-hi força aquest estiu a Nen Déu, on vaig viure una de les millors experiències de la meva vida, però, sobretot, ho dic per culpa d'una situació ben propera que m'ha tocat viure, com potser a alguns o algunes de vosaltres.

No sé qui va dir un dia que qui no es posseeix a si mateix, és extremadament pobre. Jo crec que hi ha poques coses pitjor que això, si és que n'hi ha cap. Oblidar-ho tot gradualment. Veure que vas perdent els records de tota la teva vida, que vas perdent habilitats i que vas oblidant tot allò que et defineix i que forma part de tu. Deconstruir-te. Ha de ser terrible. Si ja ho és per la persona que està al costat, no puc imaginar-me com ha de ser viure-ho en persona.

Desgraciadament, l'augment de l'esperança i les condicions de vida a les societats modernes porta colateralment a l'aparició de malalties que fa cent o dos-cents anys no es coneixien o eren molt poc freqüents. L'aparició de l'Alzheimer i l'alta prevalença de malalties degeneratives a partir de certa edat, va en consonància amb això. És el preu que ens toca pagar per viure més temps.

Sincerament, és una situació difícil d'afrontar i de païr. Però poca cosa s'hi pot fer. No hi ha marxa enrera un cop ha començat. Seguim sent un petit esglaó més de la llarga escala de la vida.