La petita font espera impacient alguna set juganera que calmar. Enmig de la plaça, un grupet de soferts pardals ja no troba les engrunes del berenar que amb tant d'esforç recollien, entre xut i xut de pilota.
Com cada tarda, sentat en el mateix banc de sempre, color verd desgastat, el vellet solitari, més solitari que mai, veu passar el temps al seu davant. Ara, mons virtuals empresonen el futur de la humanitat i destrueixen els somnis.
La inocència, ja fa temps que és perduda.
-----
Una recomanació que m'ha alleujat aquests dies d'estudi...
Personal
|
This entry was posted on 21:09 and is filed under
Personal
. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.
