Tan sols un horitzó per viure...

Fa uns anys, vaig tenir una època d'escoltar quasi exclusivament música en català. Eren el temps de màxima difusió del rock català, amb grups com Sopa de Cabra, Sau, Els Pets, Lax&Busto, Ja t'ho Diré, Whiskyn's... Alguns d'aquests grups, van ser els pioners d'aquest estil musical.
El bon temps fa anys que ha passat. Uns quants d'aquests grups ja han desaparegut, d'altres estan dient les seves últimes paraules i en d'altres grups, alguns dels seus músics han iniciat la seva carrera en solitari, amb èxit dispar. Tot i això, sempre ens quedaran algunes cançons que romandran per sempre a la memòria de la nostra generació. Ja és alguna cosa...

De tots els grups de rock català, em quedo amb Sopa de Cabra. Com a d'altres grups coetanis, com ara Els Pets, van evolucionar des d'unes primeres composicions per adolescents fins a buscar, amb major o menor èxit, la connexió amb el públic adult amb unes cançons més madures. El sentiment, impregnat de melenconia, amb que vestien les seves últimes cançons m'agradava abans i m'agrada ara.

Amb tot, no vull dir que el panorama musical actual en català sigui dolent. Bè, una mica dolent si que ho és en termes generals, sobretot si es compara amb l'època daurada del rock català, però, actualment, hi ha propostes molt vàlides. Tot i que, molt menys escoltades i molt més alternatives. Jo diria que les propostes actuals són més madures i més per adults que abans.

No vull semblar ara un crític musical ni un entès, però, segons el meu parer (i el meu gust), hi ha dues propostes que destaquen per sobre la resta: Antònia Font i, sobretot, Roger Mas. Sense voler menysprear-ne d'altres, com ara Feliu Ventura, Gerard Quintana, La Troba Kung-Fú, Rauxa, Xavier Baró...

Antònia Font és un grup peculiar. Estan bojos. Així de clar. Si escolteu alguna cançó em donareu la raó. Segons els crítics, fan el millor pop que s'ha fet mai en català i un dels millors de la península. El seu tercer disc, "Alegria", amb el que es van donar a conèixer i del que crec que és una autèntica preciositat, és considerat un dels millors discs que s'hagin fet mai en català. A mi m'agraden molt, tot i que els darrers discs són una anada d'olla impressionant i s'han difuminat una mica.

El cantautor solsoní Roger Mas és la meva debilitat. Si m'haig de quedar amb algú a nivell musical potser em quedaria amb ell (amb el perdó de Manu Chao i Bob Marley). Les seves cançons et transporten cap a mons deconeguts i onírics on els sentiments estan sempre a flor de pell. Sentiment. Aquesta és la paraula que el defineix. Pura poesia cantada. He tingut la sort de veure'l tocar dos cops en directe i els dos cops m'he quedat sense paraules. Tot un mestre.

Però bé, segur que molts discrepeu d'aquesta selecció, cosa que m'agrada. Per sort, sobre gustos no hi ha res escrit, i sobre gustos musicals, potser encara menys... La llei de la Terra és la diversitat!


----
Després d'uns dies sense alè, per fi respiro una mica... La fi dels parcials em permeten deixar algunes preocupacions enrera, però sense poder descansar gaire, ja que demà tornem a estar en camí. Com m'agrada aixó! Propera parada: La Farga amb la sempre dolça Capgrossada Nadalenca, la sortida de Nadal de l'associació.