Tots ells anaven cantant, amb una cervesa a la mà i vestits amb els colors del seu equip (Una pregunta que em ve al cap sempre és: aquesta gent no treballa?).
Per qui no ho sàpiga, els seguidors del Rangers són protestants i lleialistes a la corona britànica i els seguidors del Celtic (el seu rival ciutadà), són catòlics i majoritàriament nacionalistes escocesos.
Inmediatament, la situació i sobretot les cares de la gent m’han recordat els carrers de Belfast, capital de la regió de l’Ulster i de l’Irlanda del Nord.
L’estiu passat, vaig estar viatjant per Irlanda i Irlanda del Nord i vaig conèixer Belfast. Suposo que esteu al corrent de la problemàtica enquistada entre catòlics i protestants. Fent-ne cinc cèntims, la República d’Irlanda és casi exclusivament catòlica i la Irlanda del Nord és majoritàriament protestant i està sota la supervisió anglesa. Les dues comunitats s’odien i fa molts i molts anys que hi ha un sagnant historial de morts i violència (IRA, milícies paramilitars...). Un dia parlaré amb més detall sobre aquest tema.
Doncs bè, el que volia dir és que vaig veure les mateixes cares ebries i perdudes als carrers de Belfast. Allà no vaig veure futur. Sortint del centre i entrant als barris obrers, on viu la majoria de la gent, no veies més que comerços tancats, murs separadadors, tanques, tanquetes de la policia, murals ofensius... Tot massa gris. Odi latent. El poc jovent que es veia pel carrer estava sempre bebent, fumant i passant les hores en blanc.
Afortunadament, en els últims temps sembla que la situació hagi millorat i ja, almenys, no es maten entre ells. Ja és un començar. Tot passa per com s’eduqui a les properes generacions d’irlandesos i nord-irlandesos. En aquest sentit, permeteu-me que sigui un xic escèptic.
* Síocháin: Pau (en gaèlic irlandès).
