Tan sols un horitzó per viure...

A la meva habitació, en un prestatge, reposa la col·lecció quasi sencera de les aventures d'Astèrix. Seria incapaç de dir-vos les vegades que les he llegit al llarg de la meva vida. Potser no m'equivoco de gaire si us dic una dotzena ben llarga.

Astèrix o Tintin? Jo, he tingut sempre clara la meva resposta, tot i que les aventures de Tintin estan molt bé i tenen un personatge absolutament genial: El capità Haddock.
Però els Astèrix tenen un no sé què especial. Una càlida inocència s'amaga entre les seves pàgines. Crec que la clau és que tothom, en menor o major grau, es sent identificat amb els personatges del poblat: un grup de gals irreductibles, bon jans, badocs, senzills, que valoren l'amistat per sobre de tot i que viuen en harmonia amb la natura que els envolta.

Potser la lectura infantil de les seves aventures va despertar-me, al llarg dels anys, l'interès per saber més coses sobre el món antic, i va fer nèixer en mi la fascinació que tinc per la cultura celta. No oblidem que, en època romana, es coneixia amb el mot romà de "gals" als habitants de la "Gàlia", membres d'una munió de tribus cèltiques que tenien una cultura comuna i que habitaven els territoris de l'actual França, Suïssa, nord d'Itàlia, Bèlgica, Holanda i oest d'Alemanya. O sigui, bona part de l'Europa occidental.

Ara, ja fa força temps que no en llegeixo cap. Potser un dia d'aquests aniré de nou a donar un cop de mà als irreductibles gals i tornaré al petit poblet, a seguir-lo defensant dels romans invasors. Perquè tal i com molt bé diu l'Obèlix sovint: "Estan bojos aquests romans".