Una màxima que crec que existeix, o si més no existia fins fa poc, és que, si hi ha unes entitats que cauen simpàtiques, estan fora de tota sospita i que tenen la confiança dels ciutadans, aquestes són les ONGs.
En els últims temps, però, els mitjans de comunicació venen denunciant casos de pràctiques poc ètiques i altres abusos greus per part d’ONGs. Exemples molts. Les acusacions de malversació de fons a Intervida, el famós cas de la ONG francesa de l’Arca de Zoé dedicada suposadament al segrest i tràfic d’infants, l’actual denúncia per desviacions de fons i abusos varis a Global Infantil...
Per què passa això? Si analitzem fredament la situació, gran part de les ONGs funcionen com empreses. Això no té perquè ser necessàriament dolent. És una postura comprensible i necessària en molts casos davant el volum d’algunes organitzacions i la quantitat de recursos i obres que gestionen. Cal tenir en compte que la corrupció i les males pràctiques han existit sempre en tots els sectors d’activitat humana. Tristament, sempre hi ha algú disposat a treure’n benefici.
Tenint en compte el gran volum de diners que mouen moltes ONGs, la gran confiança que hi tenen dipositada molts ciutadans i ciutadanes i en alguns casos la falta de control contable, és conseqüent que algunes persones vegin aquest món com una oportunitat de fer diner fàcil. Tot això és moralment reprobable però ja s’ha vist que passa. En aquest món hi ha persones per tot.
Vist això, cal lògicament condemnar i perseguir aquestes pràctiques. Les persones que aprofiten la seva presència en una ONG per lucrar-se i obtenir-ne algun benefici, es mereixen el màxim menyspreu de la societat. El meu el primer. I no parlem de les "persones" que abusen a d'altres. Aquests no es mereixen ni el menyspreu.
Ara bè, no hem de caure en la demagògia. La gent hauria de ser suficientment intel·ligent com per no condemnar sistemàticament al global d’ONGs per això. La feina que fan és impagable i totalment necessària per la supervivència i sostenibilitat de molts milions de persones a tot el món. A casa nostra també, encara que potser no sigui tan evident. En molts països fan el que seria responsabilitat dels corresponents governs: ocupar-se de la supervivència dels seus ciutadans i ciutadanes.
Tampoc crec que la solució passi per un major control estatal. És normal que si una ONG rep molts diners d’un fons de cooperació de l’estat, aquest vulgui tenir un cert control sobre l’ús d’aquests diners. Fet i fet, són diners públics. De tots nosaltres. S’ha de buscar un cert equilibri. Ara bè, moltes ONGs s’han guanyat l’afecte, l’admiració i el respecte de moltes persones precisament per la seva independència política i econòmica. I això ha de seguir sent així. Forma part de la seva identitat.
Cal seguir creient en elles. Cal seguir creient que un món millor és possible. Tan sols un horitzó.
