Tan sols un horitzó per viure...

Us confesso que no miro gaire la televisió. Algun informatiu i documental, alguna retransmissió esportiva (sobretot bàsquet) i para de comptar... Ah! sí, a vegades també començo a mirar alguna pel·lícula o sèrie fins que m'afarto de veure anuncis i me'n vaig a dormir mig indignat.
No entraré a valorar els continguts televisius. Acabo de berenar i no vull que em senti malament. Algun dia ja en parlaré.

El que volia dir és que la televisió és l'eina de control social més efectiva que existeix. Tan per el poder polític com per l'econòmic-empresarial. Qui té el control de la televisió té el control de l'opinió pública. I qui té el control de l'opinió pública té el poder.
A part d'aquesta funció de control social, per mitjà d'informatius, sèries, publicitat... en els últims anys s'ha convertit, desgraciadament, en una eina massiva d'oci familiar i en un pilar educatiu per a molts nens i joves. Puc dir el mateix de tots els artefactes electrònics que surten al mercat i també d'internet.

El model econòmic-social que tenim, fa que molts pares i mares no tinguin temps, i, m'atreviria a dir ganes, en alguns casos, d'educar els seus fills i filles. Deixem-ho tot en mans de l'escola. I quan surten, es qüestió de tenir-los ocupats. Ja sigui fent cinquanta activitats extraescolars diferents o tenint-los controlats davant una pantalla. Amb tot això, ni molt menys vull dir que no hi hagi pares i mares responsables i preocupats per l'educació dels seus fills. Faltaria més. Parlo a nivell global.

Doncs bé, el problema és tirar per aquest camí fàcil. Com creix un infant o jove que es passa tres o quatre hores al dia davant una pantalla? Quines habilitats socials i afectives desenvolupa? Jo, ho trobo força preocupant. Ara bè, al poder no li interessa gens ni mica canviar aquesta dinàmica. Perquè ho hauria de fer si cada cop controla més aviat i amb més efectivitat a la gent?

Mentre passa tot això, multitud de casals, esplais, grups escoltes i associacions juvenils tenen cada any més dificultats per sobreviure i tenir infants i joves a qui educar en valors i en el lleure, a ensenyar-los a pensar per ells mateixos, a deixar ser nens als nens i donar responsabilitats als joves. Desgraciadament, els tenim embobats davant una pantalla o enfadats amb els pares perquè no els hi compren el mòbil d'última generació o la consola més espectacular (en part, propi de l'edat). Dóna per pensar, la veritat.

Som els monitors i monitores d'infants i joves una espècie en perill de desaparèixer?