Tan sols un horitzó per viure...

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
_______________________________________________________________________________________

Dimarts 20 de gener de 2009,

Aquest vespre, vull compartir una cançó escrita ja fa molts anys, però, com passa amb les bones cançons, no entén de modes i mai deixa de sonar.

És rabiosa actualitat...



How many roads must a man walk dawn
before you call him a man?
Yes, 'n' how many seas must a white dove sail
before she sleeps in the sand?
Yes, 'n' how many times must the cannon balls fly
before they're forever banned?

The answer my friend, is blowin' in the wind,
the answer is blowin' in the wind.

How many years can a mountain exist
before it's washed to the sea?
Yes, 'n' how many years can some people exist
before they're allowed to be free?
Yes, 'n' how many times can a man turn this head
pretending he just doesn't see?

The answer my friend, is blowin' in the wind,
the answer is blowin' in the wind.

How many times must a man look up
before he can see the sky?
Yes, 'n' how many ears must one man have
before he can hear people cry?
Yes, 'n' how many deaths will it take till the knows
that too many people have died?

The answer my friend, is blowin' in the wind,
the answer is blowin' in the wind.

Bob Dylan
Blowin' in the wind

Dijous 15 de gener de 2009,

Entremig dels dos examens que tinc aquest mes, trobo una mica de temps per tornar a escriure al blog...

L'any nou ens ha dut la recrudescència del conflicte a l'Orient Mitjà. L'estat d'Israel ha decidit ocupar militarment la franja de Gaza - territori ocupat per Israel des de la guerra dels Sis Dies, l'any 1967-, declarant obertament la guerra a les milícies de Hamas, segons diuen, en resposta a l'enviament de coets a territori hebreu per aquestes milícies.

Més enllà d'aquests fets i del gran horror que provoca, caldria reflexionar sobre els motius que porten a que la situació actual sigui la que és. Com en totes les coses, no n'hi ha prou en demanar que cessi el conflicte, en treves fictícies. No n'hi ha prou en tirar aigua sobre les flames. Cal apagar l'arrel del conflicte, cal apagar el foc que alimenta les flames. Sinó, el que fem -el que fan-, es fer eternament de bombers, tot esperant que l'espurna es torni a encendre de nou.

Guerres de religió? Guerres econòmiques? Les fronteres, amb el temps, es difuminen. Interessos econòmics sovint es disfressen amb el nom de Déu. L'Orient Mitjà, la terra que ha vist néixer a les tres religions amb més adeptes del món, és una zona en permanent conflicte. Sembla que no hi hagi espai per a tots. La ràbia i la impotència que veiem a les cares de l'horror estan justificades, i fins que no s'ataqui l'arrel del mal no hi haurà solució a llarg termini. L'arrel del mal no té nom de cap país ni de cap religió. L'arrel del mal es diu pobresa, es diu deseperança i dignitat oblidada, es diu absència de futur. A Gaza, a Darfur, a Txexènia i un llarg i oblidat etcètera... Cal garantir un futur a totes aquestes persones, cal retornar-lis la dignitat inherent a la condició humana i una seguretat a la seva existència. Un cop tothom es senti persona, tothom es senti igual a l'altre independentment de la religió que professi, que es respecti la diferència i la diversitat, podrem deixar el fanatisme enrera i podrem parlar de convivència, podrem parlar de pau.

Pau... que fàcil i que complicat alhora, oi?
La utopia és possible...

És possible?

Dilluns 12 de gener de 2009,

Inici d'any és sinònim d'una nova Campanya Mà Oberta. Enguany hem recollit més de 20.000 ampolles!

Seguim somniant...

Dilluns 22 de desembre de 2008,

El cap de setmana abans de festes, a l'Associació fem la nostra sortida de Nadal: La capgrossada nadalenca. Aquest any, si no vaig errat, hem viscut la seva sisena edició a Sant Feliu de Buixalleu, a l'altre cara del Montseny.
M'encanta aquesta sortida. Els animadors i animadores la sentim especialment per el fet que és la única sortida que fem totes les branques juntes, exceptuant la trobada familiar. El caliu, i més encara tenint el Nadal com a motor i guia, és únic. Veure compartir plegats els més grans i els més petits és quelcom màgic i entranyable.
Hem viscut plegats moments per a tot: moments per riure i més riure, per jugar i compartir, per menjar com trujes, per emocionar-se, per cantar i ballar, per amic invisibles que arriben ben endins d'un mateix, per descobrir plegats l'autèntic sentit del Nadal, per sentir-lo i portar-lo dins nostre...

Que cada dia sigui Nadal als votres, als nostres, cors.

Aprofito l'avinentesa per desitjar-vos
unes bones festes de Nadal i un feliç any nou!

Dijous 18 de desembre de 2008,



De quan vaig estar a Suècia, recordo que a molts súpers no et donaven bosses de plàstic quan feies la compra. Per defecte, et donaven les tipíques bosses de paper marró o no et donaven res, si per exemple, anaves amb el carret o amb el cistell. Si volies bosses, que n'hi havien, les havies de demanar i pagar.

En els últims dies, s'ha reobert el debat sobre si s'haurien de fer pagar les bosses de plàstic dels súpers i comerços o no. Jo, la veritat, sóc partidari d'una opció més dràstica i, crec, més efectiva: prohibir-ne la distribució.

Certament les bosses de plàstic són una opció gens sostenible. Més o menys, es destina un 4% del petroli a la indústria del plàstic i alguns d'aquests plàstics triguen 400 anys a degradar-se. Tenim moltes altres opcions: Anar a la compra amb carretó, bosses de paper i cartró, de tela... Com heu pogut comprovar, en alguns comerços no alimentaris donen bosses de paper-cartró o de tela. Perquè no als súpers? Ens estalviariem el consum de milions i milions de bosses de plàstic contaminants i gens atractives visualment.

Gravar el seu consum tampoc em sembla una bona solució a llarg plaç. Cert que és molt millor això que el lliure consum actual, però canviar la mentalitat de la gran massa de gent és molt difícil i crec que igualment s'utilitzarien. Per això, proposo la prohibició d'ús. Crec que al cap d'un temps, tothom s'hi haurà acostumat. Què la gent les reutilitza per posar-hi les escombraries? Sí. Però la inmensa majoria de les bosses acaben a la incineradora, a l'abocador, surant a l'aigua del mar o embrutant camins i boscos.

Cal utilizar opcions més sostenibles i menys contaminants. Cal adquirir-ne la cultura. Ens hi juguem un món més habitable en un futur no tan llunyà com tothom vol pensar.

Per un món lliure de bosses de plàstic.

Divendres 12 de desembre de 2008,

Fa poques setmanes deia alguna cosa sobre la guerra que es viu a la zona dels Grans Llacs, al cor de l'Àfrica negra. En aquell moment, desconeixia totalment l'existència d'un preuat mineral anomenat "coltan", peça important del motor que alimenta el conflicte. Aquest mineral, molt rar, és bàsic per construir peçes electròniques com ara telèfons mòbils, ordinadors o reproductors d'àudio.

Doncs bè, en aquella zona existeixen el 80% de les reserves mundials d'aquest mineral. L'explotació i control d'aquestes reserves és quelcom que ningú vol deixar perdre. Pel mig hi ha els governs corruptes de la regió, militars, multinacionals mineres, traficants d'armes i de persones, interessos occidentals, explotadors varis i vés a saber qui més!

Si voleu aprofundir en el tema, us deixo una pàgina interessant tot i que està una mica desactualitzada: http://latinoamericana.org/2003/textos/castellano/Coltan.htm

Un proverbi dels Wolof del Senegal diu que l'home és el remei de l'home. Potser ja començaria a ser hora de posar-s'hi, no creus? Una mica més d'humanitat, si us plau...

Dimarts 9 de desembre de 2008,

Dijous 27 de novembre de 2008,

Diumenge 23 de novembre de 2008,

Amb 25 anys, R. ha superat ja la meitat de la seva vida segons les estadístiques de l'esperança de vida al seu país. Amb la seva àmplia família, ha viscut tota la seva vida en un petit llogaret situat a prop de la frontera amb Etiopia. Un dia, no fa gaire, va decidir marxar a la ciutat escoltant els cants de sirena que arribaven de les ciutats costaneres, cansat de viure en la misèria més absoluta.
Segons les veus que arribaven de l'est, hi havia gent, gent com ell, que tenia cases luxoses, diverses dones i diners per fer el que volgués. R. no s'ho acabava de creure i volia veure-ho amb els seus propis ulls. Així doncs, va acomiadar-se de la seva família amb la promesa ferma de tornar un dia amb prou diners per convertir-se en l'home més ric i important del poble.

Eyl va ser el seu destí. En aquesta ciutat, convertida en el major cau dels pirates que solquen les aigües del golf d'Aden, hi proliferen sumptuoses cases, restaurants i negocis. Cotxes i tot terrenys d'alta gamma viatgen per els seus carrers mentre els ocupants d'aquests vehicles utilitzen ordinadors portàtils i mòbils d'última generació. R. al veure tot això, va descobrir el filó de la pirateria, un filó que dóna tants ingressos als somalís com una altra activitat tant o més honrada: el tràfic d'armes.
Sense pensar-s'ho, va entrar en aquest món. Ell, a l'igual que molts somalís, veu que és la única opció que té per no morir de gana. Qui sap? Potser és planteja que és una opció reprobable i poc honrada però el budell buit i el record del seu poble poden més que uns principis que flaquejen. Sap que fent aquest treball potser morirà aviat o el faran presoner, però, certament, sap que està condemnat des del dia en que va néixer. Ara, té el cel a tocar.

Somàlia, el seu "país", és una negació mateixa. Seria més encertat dir que no existeix com a tal, ja que el govern és tan feble que amb prou feines controla la capital, Mogadiscio. Extremistes islàmics controlen una part del país -Fa poc, en una notícia apareguda als diaris, van lapidar una pobre dona a la que havien violat repetidament acusada d'adulteri-, i on també els clans tribals imposen la seva llei amb fusells semiautomàtics. No hi ha res. Res.

R. té avui el seu "baptisme". És un cop molt important que requereix molts homes i molta coordinació. Ell és l'últim que cobrarà però està feliç pensant en quin mòbil es comprarà i en quantes dones podrà tenir amb tants diners. Ja hi són. Avui segrestaran un superpetroler anomenat "Sirius Star" per el que el seu senyor pensa demanar 20 milions de dòlars de rescat. Amb sort els cobraran i part de la glòria anirà per a ell. Som-hi... a l'abordatge!

Diumenge 16 de novembre de 2008,

Cansat, torno a casa després d'una nova trobada formativa a Llinars, una segona casa per a mi i per a molts animadors i animadores. Però també, cal dir-ho, em sento cansat per el ritme vital de les últimes setmanes.

Torno content de parlar de nou amb gent a la que feia temps que no veia. De posar-me al dia amb molts d'ells i elles. Content de tenir encara ganes d'aprendre coses noves. Content de les converses i dels riures nocturns. Content, molt content, de poder veure a la trobada forces animadors i animadores que jo he tingut com a "nens o nenes". El futur és seu de la mateixa manera que ho és dels infants que ara eduquen. És curiòs veure com evoluciona la relació i el tracte amb aquests joves... Si algú que llegeix aquestes ratlles també es troba o s'ha trobat algun cop en aquesta situació, sabrà molt bé de que parlo.

Amb tot, també m'he sentit estrany en algun moment. Tot i que crec i sento que no ho sóc -vagi això per endavant-, m'he sentit gran? Potser no és la paraula exacta, però si sentir una estranya sensació al veure com cada any hi ha menys gent amb la que vaig començar. De totes maneres, crec que el concepte "gran" és en certa manera relatiu. Una persona pot ser adulta, parlant en termes de maduresa, o ser "gran" així classificada segons l'edat que tingui, i ser jove d'esperit. És més, crec que així ha de ser: l'esperit sempre jove. Perquè com deia Martí i Pol... Només viu qui pregunta.

Dimarts 11 de novembre de 2008,

Després de 70 entrades al blog, em decideixo a canviar la seva imatge. Almenys ara es llegirà una mica millor, oi?

Espero que us agradi...

Salut!

Dilluns 10 de novembre de 2008,

Trencant una miqueta el pacte que tenia fet amb mi mateix de no parlar gaire sobre política, crec que l'ocasió de veure per primer cop un negre al seient més cobejat del món, bé s'ho mereix.

Deixant de banda si realment la victòria d'Obama suposarà un canvi, més o menys acusat, de les polítiques dels Estats Units -Que crec que no-, considero que la seva presidència és un signe inequívoc que un nou mur ha caigut. És d'un gran simbolisme el fet que un negre mestís sigui president del país més poderòs del món, i signe d'esperança perquè un dia tots els éssers humans siguin considerats per un igual deixant de banda una cosa tan banal com el color de la pell. El camí iniciat fa molts anys per Jackie Robinson, Rosa Parks, Luther King i tants homes i dones anònims, ha donat un pas important -només cal veure les emotives reaccions de la comunitat negra a la victòria d'Obama- que no final. El camí per la igualtat de drets, no en llibres ni lleis sinó en el món tangible, en el dia a dia, en el sentir de la gent, segueix endavant.

Parlant sobre les seves possibles polítiques, la cosa ja no està tan clara. Si be és cert que ideològicament és molt millor per al món i per a tothom un president demòcrata -ja sigui blanc o negre- que un republicà neoconservador, les similituds en les seves polítiques crec que són més fortes que les seves diferències. La cara és diferent però el nucli dur segueix i seguirà tenint la clau de totes les decisions importants. Caldrà donar un temps a Obama per veure com sap moure's entre tot això i perquè mostri les seves cartes. Caldrà veure què vol fer i què li deixen fer. Sóc força escèptic en aquest punt...

De totes maneres, per poc bé que faci les coses, no hi ha dubte que la seva figura passarà a ser un mite entre els nord-americans, de la mateixa manera que un dia van elevar a Lincoln, Roosvelt i J.F. Kennedy.

Diumenge 2 de novembre de 2008,

La història de la humanitat no deixa de reviure el passat amb nous actors...

A Ruanda i Burundi va haver-hi l'any 1994 el major genocidi dels últims temps. Diria que el més gran genocidi des de l'Holocaust nazi. Aquell any, en uns dies de foscor, van morir quasi un milió de tutsis i hutus moderats a mans d'hutus radicals (A l'Àfrica, el concepte de país és molt més relatiu que als països industrialitzats, ja que el que prima és la pertenença a una tribu o a un grup ètnic concret).
L'any 1990, la situació de repressió sobre els tutsis, porta a les milícies armades del FPR -Front Patriòtic Ruandès- a envair Ruanda (de majoria hutu) des de Burundi (de majoria tutsi). Aquesta situació va obligar hutus i tutsis a negociar una sortida a un conflicte mil·lenari entre les dues tribus que ja havia deixat milers de morts. El FPR tenia el suport discret de Gran Bretanya i dels Estats Units, mentre que França i Bèlgica -l'antiga potència colonial a la zona-, donaven suport al govern ruandès. El citat any 94, les milícies hutus es van llençar a matar tutsis en un genocidi d'enormes proporcions, mentre que el FPR va llençar-se a fer el mateix contra hutus. La reacció de la comunitat internacional va ser retirar els seus ciutadans i no intervindre en res, deixant que el genocidi es produís. Finalment, va reaccionar tard i malament, quan ja hi havien milers i milers de morts, víctimes d'accions directes i de les múltiples represalies sota el Sol africà.

Aquests dies és tímida notícia als mitjans de comunicació, els combats que tenen lloc al Congo, antigament anomenat Zaire, terra devastada durant molts anys per la seva pròpia guerra. Des de finals d'estiu, rebels tutsis amb el suport de Ruanda, lluiten aferrissadament contra l'exèrcit i tenen ja l'est del país sota el seu control. A part dels silenciosos i nombrosos morts i ferits que està provocant el conflicte, hi ha un quart de milió de persones desplaçades fugint de l'horror dels combats.
Amb tot, segons sembla, aquest cop la comunitat internacional està fent quelcom més que mirar-s'ho còmodament. Amb sort, les aigües dels Grans Llacs, aquesta zona africana densament poblada i amb una naturalesa exuberant, tornaran a fluir tranquil·les. Fins quan? Com deia Dylan, la resposta amic meu, només la sap el vent...

"El explorador había regresado junto a los suyos, que estaban ansiosos por saberlo todo acerca del Amazonas. Pero, ¿Cómo podía él expresar con palabras la sensación que había inundado su corazón cuando contempló aquellas flores de sobrecogedora belleza y escuchó los sonidos nocturnos de la selva?¿Cómo comunicar lo que sintió en su corazón cuando se dió cuenta del peligro de las fieras o cúando conducía su canoa por las inciertas aguas del río?
Y les dijo: -Id y descubridlo vosotros mismos. Nada puede sustituir al riesgo y a la experiencia personales-. Pero, para orientarles, les hizo un mapa del amazonas.
Ellos tomaron el mapa y lo colocaron en el ayuntamiento. Hicieron copias para cada uno. Y todo el que tenía una copia se consideraba un experto en el Amazonas, pues ¿no conocía acaso cada vuelta y cada recodo del río, y cómo de ancho y profundo era, y dónde había rápidos y dónde se hallaban las cascadas?
El explorador se lamentó toda su vida de haber hecho aquel mapa.
Habría sido preferible no haberlo hecho.

Anthony de Mello
El canto del pájaro
---

Som nosaltres exploradors/es?

Viure a través dels altres...
o viure amb i en els altres?

Aquests són dies de pluja. De primers freds i posar capes al llit. Dies que s'apaguen massa aviat. De classes, de feina i d'estudi. Dies per conèixer l'escola des de l'altre cantó del mirall. Per ser humans i veure humanitat. Dies de Cor Obert. De sortides i excursions passades per aigua. Dies de retrobaments. De guitarra. Dies sense rellotge. De castanyes. Dies per comprendre i entendre. D'acceptar i relativitzar. Dies de tendresa. De serenor. Dies de cançons. De Gossos. Dies de viure.

Dies de pluja,
dies de tardor.

Quan era petit, recordo que m'apassionaven els llibres d'animals. A casa, en tenia uns quants que sempre llegia i rellegia, i, de fet, encara en conservo alguns a la meva habitació.
El món dels animals sempre m'ha agradat, tot i que a casa no n'em tingut gaires: un canari i una tortuga quan era més petit i un acuari molt gran que encara conservem. Si algú o alguna de vosaltres té un acuari a casa, estarà d'acord amb mi en el fet que és molt relaxant contemplar la inmensa vida continguda dins quatre simples parets de vidre.

Fa uns dies va tenir lloc a Barcelona un congrés internacional de la UICN, la organització mundial per a la conservació de la naturalesa. Van fer-se públiques dades esfereïdores, com ara que més d'un 20% d'espècies de mamífers estan en risc de desaparèixer, o que 32% de les espècies d'amfibis estan amenaçades o ja extingides.
Aquesta organització elabora una llista d'espècies anomenada "Red List" que pot consultar-se per internet. En total, aquesta llista inclou 44.838 espècies, 16.928 de les quals (un 38%) estan amenaçades. D'aquestes, 3.246 tenen un risc extremadament gran d'extingir-se en estat salvatge.

Entre tots hauriem de lluitar per evitar, en la mesura del possible, que una espècie desapareixi per sempre de la Terra. Amb la desaparició d'una espècie marxa part del patrimoni d'aquest món. Cert és que potser la selecció natural juga, en alguns casos, una part d'aquesta partida, però queda encara més clar que la mà de l'home, aquesta mà que primer destrossa i després es pregunta el perquè, està darrera gran part d'aquesta problemàtica.

Algú va dir fa temps que quan un home mata a un tigre li diuen esport i que quan un tigre mata a un home li diuen ferocitat...No hi ha dubte que la bestialitat és humana.

Voldria parlar-te d'un fenòmen, si més no, curiós. Segur que estaràs d'acord amb mi en que hi ha una sèrie de cançons que han traspassat la tènue frontera que fa a una cançó perdurable en el temps i convertir-se en himne. Cançons que no coneixen edats ni generacions. Cançons que, sense voler-ho, formen part de l'imaginari popular d'una cultura. És aquest estrany fenòmen que no coneix lleis que l'expliquin, el que fa que cançons com el "Boig per tu" de Sau o per exemple el "Fent camí" dels Esquirols siguin totalment atemporals.

Avui voldria compartir amb tu una cançó que segur coneixes Una preciosa cançó que forma part d'aquest selecte grup de cançons que perduren en la memòria i que està més viva que mai... Mística de cristall...


Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.
Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat
en mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.
Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

Que tinguem sort
Lluís Llach

D'aquí un mes escàs, el dia 11 de novembre, es compliran 5 anys de la mort de Miquel Martí i Pol. Sense cap mena de dubte, un dels més grans poetes que ha donat casa nostra. Paraules que transpiren sentiment i puresa, senzilles, clares, plenes d'una humanitat que desborda, i que, a voltes, aclaparen.

Perquè com ell mateix diu en un dels seus poemes...

Aquells que no he estimat,
aquells que ni tan sols he conegut
han de servar de mi la part més pura.
Vosaltres, solitaris, que direu el meu nom
i trobareu la pau llegint els meus poemes.
Per a vosaltres escric
amb l'efusió d'un abraç de germà.
No m'estimeu per l'esforç que suposa.
Escriure per a vosaltres
és com repetir-se lentament
els versos d'un poema estimat.
Quan llegiu els meus llibres
hi trobareu la vostra pròpia veu,
la buidor elemental del vostre viure
que us omple les mans de vent.
No vulgueu penetrar-ne el sentit.
Isoleu-vos en íntims jardins
o en cambres silencioses
i pregueu amb les meves - les vostres- paraules
meravellosament vives i actuals.
Jo, llavors, em faré visible en totes les coses.

-VI-
Quinze poemes


Serveixin aquestes quatre ratlles de modest homenatge....

Tot està per fer, tot és possible.
Sempre.

Cap camí és fàcil,
tots ens plantegen reptes,
tots fan preguntes.



Cap temps,
cap temps es perd.

El dia decau lentament i els càlids raigs del Sol irradien serenitat a l'ànima que em pesa. Un univers de verds i blaus extasia els meus ulls tot contemplant l'horitzó infinit. Escolto. El silenci regnant només és trencat per un doll d'aigua que baixa ràpid a les ordres d'una gravetat que per moments no existeix. Em sento flotar, i, lentament, em difumino en la inmensitat d'una malenconia que ho envolta tot...

Aquest matí no he tingut molta cosa a fer. El fet és que no tenia uni, ja que els dimarts només tinc uns seminaris que fins a mitjans de trimestre no començaran. Així que, després de portar la meva àvia al centre de dia, he anat a esmorzar amb calma i a llegir el diari, per després anar a tafanejar una mica al Robafaves. M'encanta tafanejar al Robafaves...
Últimament, com bé sabreu, tots els diaris venen a dir el mateix, amb major o menor grau de sensacionalisme (normalment força elevat): Que si estem en una crisi ecònomica gegantina, que si el món no tornarà a ser el mateix que abans, que si el capitalisme allò, que si el capitalisme això... Tot ben tètric i depriment. Mentre llegia totes aquestes notícies i apurava el cafè amb llet, m'he proposat escriure alguna cosa sobre aquest tema al blog.
Si voleu que us sigui sincer, em sento força incapaç d'escriure sobre això. La veritat és que no hi entenc gaire, per no dir gens. Llegint les marejants xifres de milers de milions que van d'una banda a l'altre, que si ara s'acomiaden a no sé quants milers de treballadors... buff... em sento força insignificant. Només diré que crec que s'està veient que el capitalisme ferotge que domina l'economia mundial no funciona. No és gaire nou això, ja es veia a venir. Amb tot, sempre toca pagar els plats trencats als mateixos de sempre. Quan els de dalt es barallen, no són ells sinó els que estan per sota els qui reben. És la història que sempre es repeteix. En fi... misèries quotidianes. Un matí més.

Camins que et porten cap al desconegut, cap a la inmensitat d'una buidor essencial. Valor per endinsar-se dins d'un mateix i redescobrir qui ets, beure dels principis que et són arrel. Camins que no t'esperes i et sorprenen, o potser camins que no per el fet de ser coneguts i previsibles deixen de sorprendre't. Adaptar-se. Intentar adaptar-se. Canvi. Camins on es desdibuixa la frontera entre realitat i somni. Somni... El paper que juga l'idealisme de cadascú. Viure, no tan sols sobreviure. Déu.
Què vols de la vida? Què n'esperes? Què n'esperes de tu mateix? Què s'espera de tu? Surten neguits i pors, però també una gran força, una força vital que se't desperta al repetir-te qui ets. Certeses. La gran aventura de créixer i viure. Després de tot, el demà és imprevisible i desconegut, i això el fa màgic i, certament, especial.

Sona el primer acord de la tendresa...

Perquè, qui pot dir del cert quin camí l'apropa més al seu destí? Qui pot dir quina vida li és més adient i clara?

- Albert, sabes que voy a hacer esta noche?
- No lo sé... dime
- Esta noche me voy a ir a Lugo. Voy a coger el AVE en Llinars y voy a ir a Lugo para ver un poco cómo está todo por allá.
- A Lugo? Hombre... si te vas a Lugo no llegarás para desayunar.
- Si que llegaré, tranquilo! Ayer por la noche me fuí a Oviedo y cuando volví todos estábais durmiendo aún. No hice ruido.
- Ah! bien entonces... Que tengas buen viaje. Buenas noches... Hasta mañana.
- Buenas noches

Aquest diàleg, i com aquest mil més, absurd i tendre alhora, és un petita mostra de les màgiques vivències que vaig tenir la sort de reviure, aquest estiu, a les colònies del Nen Déu. Realment, és una experiència diferent i colpidora.
Aquestes colònies, tenen com a destinataris nens, nenes, joves i adults a partir d'uns 4-5 anys -al meu grup tenia en J.P, fumador compulsiu, que amb els seus 50 anys (o més) ha viscut totes les edicions de les colònies (26 amb la d'aquest estiu)-, amb un grau tremendament variable i divers de discapacitat.

Aquest any hi he disfrutat molt. Moltíssim. L'any passat, suposo que per la novetat, vaig trigar uns quants dies a situar-me i a trobar la forma de relacionar-me amb ells i elles. Aquest estiu, però, tot ha estat més fàcil des del primer dia. Encara que pugui semblar que no, reps molt més del que et podries arribar a imaginar. La realitat és que són unes persones extraodinariament humanes i agraïdes.
Amb tot, la feina és ingent i les hores de son s'acumulen. Gràcies al gran número de monitors i monitores de les colònies que dediquen voluntàriament una part del seu estiu, i en el cas d'alguns i algunes, gran part del seu temps de vacances de feina, es poden tirar endavant aquestes colònies i fer possible que aquests nens, joves i adults puguin viure una experiència tan enriquidora i, realment, ben diferent del que poden viure durant la resta de l'any.

Màgia... Jordi, Félix, Noé, Javi (el del diàleg de dalt), Juan, Alberto i Josep.

Hem tornat del país de mai més.
En queda el record perenne.

Després de pensar-hi durant forçes dies, he decidit tornar a engegar el bloc. Feia temps que el tenia parat, i, per dir-ho d'alguna manera, m'imposo a mi mateix tornar a escriure'l.

Som-hi...

Benvolguts amics i amigues,
tanco provisionalment la paradeta.

Prometo tornar-hi abans de les vacances d'estiu...

Molta força,
Molta llum...

Seguim fent camí.

Els humans, ja ho sabeu, som uns éssers curiosos i cap quadrats. Fa milers d'anys que campem per la Terra creient-nos que som els amos de tot i que el món ens pertany. Ens ha donat sempre igual el fet de compartir espai amb altres espècies animals i vegetals. Primer nosaltres i després ja veurem. En certa manera, és la llei evolutiva del més fort: Som l'espècie dominant.

Tot això seria un procediment més o menys lògic i normal si sobre la Terra encara dominessin els dinosaures, però no els humans en el temps actual. Els humans tenim (o hauriem de tenir) una capacitat que no té cap altre ésser viu: una intel·ligència desenvolupada. A diferència d'altres organismes, som capaços de predir les conseqüències dels nostres actes, raonar sobre el què fem, anticipar-nos, preocupar-nos per altres éssers humans - encara que visquin a milers de km. de nosaltres - i per altres espècies.

Que per què dic tot això? Doncs perquè després de tots els avenços socials, científics, tècnics... que ha patit la nostra espècie al llarg de la seva evolució, encara veiem a la Terra com un món infinit que podem explotar i explotar per al nostre únic benefici. Però a més, tampoc veiem que les nostres accions poden significar misèria i desolació per altres éssers humans.

Seguim sense utilitzar aquesta capacitat cerebral que tenim. Un exemple: Si ja hi havia gana al món utilitzant els terrenys de cultiu disponibles per a produir aliments (hi ha gana per una mala distribució dels recursos i productes i per especulació, però això és un altre tema), si ara utilitzem bona part d'aquests cultius per produir biocombustibles, doncs encara hi haurà més fam. És de calaix. Doncs bé, això és el que està passant actualment al món.

Certament, el canvi climàtic és un problema de magnitud gegantina i l'opció d'utilitzar fonts d'energia més netes, com els biocombustibles, podria ser un avenç en aquest sentit. Ara bé, el que no podem fer és produir biocombustibles a canvi de produir menjar. No podem alimentar-nos d'això. Hem d'aprofundir més en l'obtenció d'energies netes i renovables, com ara la solar, la eòlica o la geotèrmica, però no crec que l'opció dels biocombustibles sigui una molt bona opció, principalment per el fet que per obtenir-los, es necessita cultivar una ingent quantitat de terra, i tornem a la idea inicial que el nostre món és petit i no podem transformar-lo en un inmens camp de cultiu per al nostre profit.

Hem de buscar altres camins.


Aquesta tira còmica és excepcional...

Aquest cap de setmana he tornat a Les Avellanes per participar al fentcamí.com, la trobada entre monitors i monitores del CMS i de Fajmacor.
En vinc content. Han estat uns dies per desconectar una mica del ritme de ciutat i carregar les piles que estaven mig buides. A més, per a mi, tornar a Les Avellanes és sempre un gran al·licient. És impossible estar-hi i no contagiar-te de la pau i tranquil·litat que es respira.
Tot i que els monitors i monitores de Fajmacor erem majoria, ha estat molt interessant compartir aquesta trobada amb la gent del CMS. De veritat us ho dic.
La, per dir-ho d'alguna manera, tirantor que hi ha o hi ha hagut entre els dos moviments en algunes associacions és una cosa que mai he acabat d'entendre i, certament, em fa pena. És normal que hi hagi una certa rivalitat, sempre de manera sana, ja que som els dos moviments d'educació en el lleure que hi ha a les escoles maristes. Ara bè, sempre hem de ser conscients que tots dos, cadascú amb les seves particularitats, som germans que fem camí en el mateix vaixell i que anem al mateix port. Jo això ho tinc clar des del primer dia que vaig ser monitor.

Gràcies a aquesta trobada, he descobert alguns indrets magnífics dels voltants. La càlida naturalesa primaveral que hem tingut oportunitat de gaudir és realment encisadora.

Torno amb pau renovada.

Sant Jordi, cavaller i màrtir, és l'heroi d'una gran gesta cavalleresca, que la veu popular universal situa a les terres allunyades i llegendàries de la Capadòcia, però que la tradició catalana creu esdevinguda als voltants de la vila de Montblanc.

Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins el punt que des de molt lluny, amb les seves alenades envierinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels remats i de les gents i per tota aquella contrada regnava el terror més profund.

Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria estrall a tort i a dret. Van assejar el sistema i va donar bon resultat; el cas difícil fou trobar qui es sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge. Tot el veinat va concloure fer cada dia un sorteig entre tots els veïns de la vila, i aquell que destinés la sort seria lliurat a la fera. I així es va fer durant molt de temps, i el monstre se'n deiuria sentor satisfet, car va deixar de fer els estralls i malvestats que havia fer abans.

Heus ací que un dia la sort va voler que fos la filla del rei la destinada a ser presa del monstre. La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra, i feia molt dol haver-la de donar a la bèstia. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits. Així, el rei va avenir-se a que la princesa fos sacrificada.

La donzella va sortir de la ciutat tota sola i espantada, i va començar a caminar cap al cau del monstre. Mentre, tot el veinat, desconsolat i alicaigut, mirava des de la muralla com la princesa anava al sacrifici.

Quan portava una estona caminant se li va presentar un jove cavaller, cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, esborronada, li digué que fugís de pressa, puix que per allí rondava una fera que així que el veiés en faria xixina. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, per tal com ell havia vingut expressament per combatre el monstre, per matar-lo i alliberar del sacrifici a la princesa, com també a la ciutat de Montblanc del flagell que li representava el veïnatge d'aquell monstre.

Entre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller, que la va escometre i d'una llançada la va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà la bèstia pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat. El monstre va seguir tot manso i estemordit a la princesa. Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de les muralles ja esperava amb el braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig de la plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí.

El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però Sant Jordi va replicar que no la mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d'anar a combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc. I així ho havia fet amb la protecció divina i per manament diví. Per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi.

Aleshores, Sant Jordi desaparegué misteriosament, talment com havia aparegut.

Text extret del Costumari Català de Joan Amades
www.xtec.cat

Ara feia dies que no escrivia...

Perdoneu que tingui el blog una mica abandonat. No és per falta de ganes d'escriure sinó, més aviat, per falta de temps per a posar-m'hi amb calma. Tinc un parell d'escrits a mig fer però no trobo mai el moment d'acabar-los. Un dia d'aquests...

Són dies d'actualitat important. A casa nostra fa l'imprevisible temps de primavera (com ha de ser) i per fi sentim pluja (com també ha de ser), mentre s'obren nous fronts de la nostra guerra particular amb l'aigua com element en disputa. Us confesso que, fins fa uns mesos, no era conscient de la gran regulació i control que pateixen els nostres rius. Una munió de preses, pantans, dipòsits, canals... controlen fins a l'última gota del seu cabal. És una cosa que em sorprèn una mica.
Mentrestant, van sortint a la llum del dia les vergonyes dels Jocs. Menció especial per l'accidentat recorregut de la torxa olímpica. Què voleu que us digui... no em sap gens ni mica de greu.

Bon cap de setmana!

Martin Luther King tenia un somni. Un somni d'igualtat, de llibertat, de respecte. El somni de retrobar la dignitat oblidada.

Fa uns dies, es van complir els 40 anys de l'assassinat de Luther King a mans d'un sicari, i el seu somni segueix pendent. No hi ha dubte que s'ha avançat molt en aquests 40 anys, això ningú ho pot discutir, però encara queden molts deures a mig fer.

Un dia d'aquests vaig llegir algunes dades al diari que precisament mostren la gran desigualtat existent. Tres apunts només. Primer: l'índex de pobresa als EUA l'any 2006 és del 8,2% a la població blanca i del 24,3% a la població negra. Segon: Al 2006, el número de mares solteres entre la població blanca era del 26,6% i entre la població negra era del 70,7%. Tercer: als EUA, 1 de cada 106 homes blancs majors de 18 anys, està a la presó. En els homes negres majors de 18 anys, aquesta proporció és esfereïdora: 1 de cada 15 està a la presó. (!).

L'any 1963 va dir: "Tinc un somni: Un dia en aquest país, els nens i les nenes negres uniran les seves mans amb les dels nens i les nenes blanques". Sortosament això queda ja enrera, però falta encara molt per el seu somni d'igualtat. Però a nosaltres tampoc ens cal mirar massa lluny. Mirem el nostre carrer, la nostra ciutat i preguntem-nos si no som injustos massa vegades.

Des d'aquí vagi la meva humil admiració per aquest petit home capaç de desafiar a tot un país per defensar el dret a la dignitat que tenen totes les persones, independentment del color de la seva pell.

No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d'enemics o bé d'objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.

Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita,
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acrèixer l'esperança.

Serem allò que vulguem ser.

Avui us deixo un petit conte que potser ja coneixeu...

... Un professor, davant la seva classe de filosofia, sense dir paraula, va prendre un pot gran i buit de maionesa, i va procedir a omplir-lo amb pilotes de golf. Després va preguntar als estudiants si el pot estava ple. Els estudiants van estar d'acord en dir que sí. Així, el professor va agafar una capsa plena de caniques i la va buidar dins el pot de maionesa. Les caniques van omplir els espais buits entre les pilotes de golf. El professor va tornar a preguntar als estudiants si el pot estava ple i ells van tornar a dir que sí. El professor va agafar una capsa amb sorra i la va buidar dins del pot. Per suposat, la sorra va omplir tots els espais buits i, després, el professor va preguntar de nou si el pot estava ple. En aquesta ocasió, els estudiants van respondre amb un sí unànime. El professor, ràpidament, va afegir dues tasses de cafè al contingut del pot i, efectivament, va omplir tots els espais buits entre la sorra.

A l'antiga Grècia, cuna de la nostra civilització, les Olímpiades es celebraven cada quatre anys en honor del Déu pare, Zeus. Les primeres, van tenir lloc el 776 aC i es duien a terme al santuari de Zeus, anomenat Olímpia. Tots els pobles de la Grècia hi anaven -doris, jonis, espartans i atenencs- per demostrar la seva força en les curses, en el llançament de disc i de javelina, en la lluita i en les curses de carros. Vèncer en aquests jocs era el màxim honor que podia experimentar un home en la seva vida. El premi era una simple branca d'olivera, però els vencedors eren aplaudits d'allò més. Els més grans poetes en cantaven les victòries i els més grans escultors n'esculpien les estàtues per a Olímpia.

Aquest any és el que fa quatre, i toca jocs a Pekin (o Beijing en xinès). Uns jocs que porten un temps instaurats en polèmica rera polèmica: drets humans, Tíbet, contaminació, el poble Uigur, Xina i la seva implicació a Darfur (això es mereix un post apart), desenvolupament insostenible... Es curiòs veure en que s'han convertit els Jocs en els darrers anys. L'excusa: l'esperit dels primers jocs, l'esperit olímpic, diuen. La realitat: Una oportunitat per el capitalisme més salvatge. Això vol dir la construcció de ciutats senceres, l'apropiament dels jocs per part de les principals marques comercials, moltes de dubtós compromís ètic, negocis multimilionaris...

Primerament, hom podria plantejar-se si el lloc és el més adient. A nivell ètico-social i de coherència amb els valors olímpics crec que queda prou clar que no. Motius? Molts. Masses, diria. Alguns els he nombrat un xic més amunt. Per tant, què queda? Queden els diners, sempre els diners. Podriem seguir amb el que significa fer uns jocs a la Xina: reafirmació i reforç de la seva política en tots els sentits, tan social, diplomàtica o econòmica.

Sonen veus de boicot. No sé si és una bona solució. A nivell personal sí que ho és però en tinc dubtes a nivells més elevats. En cas de boicot segur que la Xina prendrà mesures contra qui el faci. D'això, cap dubte. I... a qui l'interessa guanyar-se a la Xina com enemic veient la importància cada cop més gran que té? No crec que cap país s'hi atreveixi.

De totes maneres, per a mi ja no signifiquen gran cosa. Una gran farsa. L'emoció amb que vivia els jocs, quan era petit (i no tan petit) i els veia amb màxim interès a la tele, ha desaparegut.

Aquí estic. Sentat davant l'ordinador un dilluns al matí, encara descolocat i amb les emocions a flor de pell. Fent un exercici d'introspecció intento posar paraules als sentiments que han aflorat al llarg d'aquesta pasqua. Que difícil és, a vegades, posar paraules a les nostres emocions, al nostre sentir.

La vivència ha estat molt intensa. En certs moments, m'he sentit una mica desbordat. No sé si és la paraula correcta però potser enteneu el que vull dir. Desbordat positivament. Temps de remoure't per dins. De sacsejar-ho tot i veure què surt o què queda. Algú va dir un dia que el viatge més llarg és el que es fa a l'interior d'un mateix. Aquest, crec, és el viatge en majúscules. Un viatge que mai acaba.

L'experiència de portar un grup d'iniciació m'ha agradat. La diversitat era sorprenent. Veure la seva evolució personal al llarg dels dies ha estat summament interessant. La clau: deixar-se sorprendre.
Moments per riure i moments per deixar lliscar llàgrimes sinceres. Per retrobar-se amb un mateix i amb la gent que t'envolta, que forma part de la teva vida, del teu camí. Per seguir confiant en el missatge del major revolucionari de la història. Per veure'l a dins de les persones que estimo i que estan al meu costat. Ell és viu.

Perquè com diu Kairoi en una cançó...

Somniar sempre somniar,
no perdre mai el que t'abraça,
saber-te sempre estimat.
I desitjar, sempre desitjar,
el cel obert que ens parla a l'alba,
amb nous projectes a les mans.


S'ha encés una llum.
Vivim.

Molt bona setmana!

En el silenci de la nit em dedico a escoltar el no-res. Sorprèn tot el que podem escoltar quan hi ha silenci. Les cuques posen llum al firmament sencer que s'obre al meu davant. Anònim, em sento protegit per la gran inmensitat. Desfaig els camins dels homes en aquest món i em sento un esglaó més de la infinita escala de la vida. Aquesta vida s'intenta entendre mirant endavant, però, solament mirant de reüll enrera, podem comprendre-la. Res més sinó sobreviure.

Ahir vaig pujar amb en Maine a Canillo per parlar/negociar sobre el camp de treball d'aquest estiu. El viatge va fer-se'm molt pesat. Com que no hi ha tren fins Andorra i els horaris de bus no m'anaven bé, vaig pujar amb tren fins a Puigcerdà i allà el Maine va venir-me a recollir. Voldria destacar el moment en que dos policies de paisà, a l'alçada de Ripoll, em desperten del meu son per demanar-me la documentació. Imagineu-vos l'ensurt a l'obrir els ulls i veure com t'ensenyaven la placa amb cara de pocs amics. Diria que només me la van demanar a mi en tot el vagó. Dec tenir cara de terrorista o quelcom similar...

A Canillo vaig conèixer mossèn Ramon, tot un personatge digne de conèixer. És un home gran, d'aparença fràgil i maneres tranquil·les. Mossèn Ramon és l'home que fa possible que fem un camp de treball a Canillo, ja que ens facilita l'allotjament, els contactes amb el Comú -l'ajuntament- per les feines... No crec que exageri gaire al dir que aquest home deu conèixer a mig Andorra. Segons va explicar-me el Maine, va ser l'impulsor, fa molts anys, de la casa de colònies Aina, on vam dinar, a Canillo mateix. Em sembla que és la única casa de colònies que hi ha a Andorra. M'ha fet gràcia tornar-hi, ja que allà vaig fer-hi les colònies, quan feia 4rt o 5è de primària, i no hi havia tornat més.

La tornada va ser molt més plàcida. Mentre en Maine feia cap a Lleida, viatjava d'Andorra la Vella fins a Sants en un bus directe. Una delícia. Vaig fer-hi una migdiada ben potent.

A la nit, vaig arribar a temps d'anar a veure el concert de Roger Mas al Clap. Va fer-me molta il·lusió perquè no comptava gens en arribar-hi a temps. Quina sonoritat i quants matissos... realment encisador.

----
L'Elena m'ha enviat un powerpoint interessantíssim amb imatges que conviden a la reflexió. Aquí us en deixo algunes...

Aquest cap de setmana ha estat memorable: Sortida de monis a l'alberg de muntanya del Molí de Gósol. La casa és altament recomanable i l'entorn magnífic.

Sincerament, em veia molt de gust passar uns dies així. Necessitava desconectar una mica del dia a dia i, tambè cal dir-ho, anhelava respirar aire net i tornar a estar enmig de la natura. Aquest últim aspecte, s'està convertint cada cop més en una necessitat per a mi. Alguna cosa es remou dins meu.

Amb el Pedraforca contemplant-nos majestuosament, les hores han passat ben ràpid. Quan t'ho passes bé, sempre tens la sensació que passen massa ràpid. Temps de vivències i d'humanitat, temps per jocs a la neu, per dinàmiques, per ser sincers, per intentar descansar, per sofrir freds nocturns, per cuinar, per deixar pas a les guitarres, per sentir la natura com et parla, per explicar coses a la vora del foc, per jugar, per enfortir lligams, per buscar moments de transcendència.... senzillament, per ser.

Ara ve el difícil: el canvi de xip. Demà tornem a les rutines setmanals i torno a experimentar sensacions contradictòries. De totes maneres, no em feu gaire cas. Potser només estic cansat i necessito dormir una mica. Amb una mica de sort, demà ho veuré més clar.

No us preserven del foc
l'enyor ni la distància.
Hi ha preceptes subtils
rera cada paraula
i el gran temor del buit
que us atreu i us espanta.
Debades camineu
per la cresta de l'aigua,
tasteu els fruits amargs
que les fulles emparen
o us enfileu pel vent
cap a les rutes altes.
Tard o d'hora la nit
tallarà les amarres
d'aquest vaixell que sou
i us llançarà per clares
rutes de solitud
al bell mig de les flames.
Pel foc esbrinareu
què hi ha dins de vosaltres.

(VIII) - Quinze poemes- M. Martí i Pol

El llarg viatge. Records que tornen, pensaments relativitzats i l'experiència guanyada al temps.
Què és sinó això l'existència? Una busca incessant de respostes.

I aquesta pluja,
que ho banya tot,
treu de ses coses,
s'olor del món...
(Antònia Font-Aquesta pluja)


S'acosta tempesta. Aigua i neu, diuen. A veure si és veritat i per fi tenim una mica d'hivern, encara que duri només una setmana de principis de març. A veure si plou on ha de ploure i neva on ha de nevar. A veure si això ens permet augmentar una mica les nostres minses reserves d'aigua.

La guerra de l'aigua torna a l'actualitat. Aquest cop no es tracta de plans hidrològics dements ni cal anar a buscar dianes gaire lluny, sinó que ens enfrentem nosaltres mateixos per els pocs recursos que queden. Girona ha dit prou cansada de veure morir el Ter, els regants de l'Ebre no volen cedir aigua a Barcelona, Barcelona que no pot existir sense l'aigua que rep, els regants d'Urgell que estan disposats a cedir part de les seves concessions a canvi d'utilitzar l'aigua de la Noguera Ribagorçana... Tot massa enrevessat. Aquest és un món obscur on no surten a la llum moltes coses.

Com pot ser que, en plena sequera, no se li doni excessiva importància a una fuga en una canonada que provoca la pèrdua de 216.000 litres d'aigua potable al dia? Com pot ser que, tenint-se notícies d'aquesta fuga com a mínim des de l'any 2000 (atenció, l'any 2000!!!), no s'hi hagi fet res durant 8 anys? Com pot ser que la xarxa catalana, ja sigui per fugues, fraus o consums no comptabilitzats, perdi el 20,4% de l'aigua? Com pot ser que a ningú se li caigui la cara de vergonya i dimiteixi del seu càrrec? Responsabilitats? Què és això? I algú encara es pregunta com és que la gent perd la confiança en els polítics. Així anem.

La nostra guerra ha començat. Sincerament, les coses no pinten gens bé. Gens. Ja ho veurem, o millor dit, ho patirem.

Aquestes suggerents imatges, formaven part d'una exposició fotogràfica, gratuïta i a l'aire lliure, que vaig visitar el desembre passat a Estocolm. Quina sort tenen els suecs i sueques de poder disfrutar d'exposicions a l'aire lliure! Tristament, això és poc menys que impensable a casa nostra.

Molta gent té, o tenim, en aquest cas, un lloc predilecte per anar a fer el cafè, conversar, prendre algo, sopar... Un espai on ets sents a gust i on t'agrada anar-hi amb més o menys assiduïtat. És bo tenir un lloc així.
Personalment, aquestes sensacions les tinc amb l'arcàdia, un cafè cultural , portat per una cooperativa de gestió cultural, situat en un dels meus carrers predilectes de Mataró, el carrer Pujol.

Vaig descobrir aquest local ben bé per casualitat fa un bon grapat d'anys. Era (i és) el cafè bohemi, amb un cert regust alternatiu, dedicat a la promoció de diverses expressions culturals: Exposicions, música en directe, biblioteca, obres de teatre, conferències, curts de cinema... Tota aquesta atmòsfera particular, va atrapar-me poc a poc i va convertir aquest petit espai en el meu preferit, i un dels pocs llocs, per no dir l'únic, d'aquest estil a Mataró.

Sóc incapaç de comptar les vegades que hi he anat al llarg d'aquests anys. Quants cafès i quants sopars compartits,buff... Alguns i algunes de vosaltres en recordareu un munt. Recordo, tambè, alguns concerts memorables: el guitarrista Andreu Martínez, Les Deux Guitares Trio, Roger Mas presentant el DP, un virtuós Jaume Tugores... Bona música, sense cap mena de dubte. I en directe, molt millor.

Doncs bé, fa un parell de dies vaig enterar-me que l'arcàdia tancarà les seves portes a final de març. Segons diuen, la cooperativa que gestiona el cafè ha decidit dedicar-se a temps complet a la seva principal tasca: la gestió cultural. Dur el cafè porta molta feina. Molta feina i poc recompensada.
Arribats a aquest punt, i per molt greu que em sàpiga aquesta situació, no puc fer res més que agraïr a la gent de l'arcàdia tots aquests anys de dedicació i de remar una mica contracorrent. Per tots els bons moments viscuts entre les seves parets. Per apostar per la cultura local.

Amb el seu tancament, queda un buit cultural a la ciutat. És necessari que algú agafi el relleu i es tirin endavant noves iniciatives. Permeteu-me, però, un xic d'escepticisme. Això de la cultura a Mataró es una espècie de travessia per el desert... però, bé, això és una altra història.

Això sí. Abans de que tanqui, aniré a fer l'últim entrepà de croquetes. Faltaria més!

Avui, cita remarcada al calendari: torneig Fajmacor a Sabadell.

Aquest any tocava sorpresa... Hem guanyat el torneig!!! No m'ho esperava gens, la veritat. L'any passat vam arribar a quarts de final i creia que aquest any faríem un paper similar. Potser una mica millor perquè ens havíem preparat un xic més, però res seriòs. La motivació hiper-màxima que portavem segur que ha ajudat una miqueta...

El torneig ha estat força bé. És curiòs, però, cada any, la gent ve més motivada i preparada. Quina tensió s'ha respirat! Quina expectació! Ostres... si em sembla que a la final de la Champions hi ha menys tensió que avui a les semi-finals i finals!!! A vegades en fem un gra massa tots plegats i oblidem que hem vingut a passar una bona estona. Però, en fi, tots i totes hem jugat, ens hem cansat, hem rigut i segur que ens ho hem passat bé. Em quedo amb això. De totes totes.

Aquests dies són dies intensos. Nou horari, noves rutines i nous escenaris. Estic content amb mi mateix perquè ha renascut una motivació oblidadissa, i això es molt important per a mi. Probablement, sigui degut a que veig, per fi, la llum que marca el final del camí. Ara bè, sóc conscient que arribar a franquejar la llum implica treball. Molt treball. Crec que estic preparat.

Les properes setmanes venen carregades, com a mi m'agrada: Cor Obert, torneig Fajmacor, Gósol, Andorra, carnet de conduir, preparació de Nen Déu, Pasqua... Em sento viu i tinc ganes de viure.
De manera inevitable, m'assetjen, però, sensacions estranyes que a contracor busquen el seu pessic d'acceptació. Temors de no poder amb tot, de quedar-me a les portes, de sobreviure a un temps que voldria meu. Confio en trobar l'equilibri.

El temps dirà. Ara, avui, en aquest instant, el temps és meu. Me'n sento dipositari. Endavant!

-----

Sempre sobreviuré, de tot em refaré,
perquè sempre m'enganxaré els dits,
que tot em farà mal.
D'entre totes cap
i d'entre cap, una.
El fracassat sempre busca la puresa.

Coixí- Roger Mas

A la Riera de Mataró, una mica més abaix de l'escola, hi ha un edifici summament enigmàtic. És un edifici gran, antic i no gaire ben conservat. Sempre l'he vist igual. I mireu que fa anys i panys que passo per allà ben sovint...

El més enigmàtic no és el seu aspecte, sinó el que hi ha a dins. Diria que és un edifici propietat de l'ajuntament, tot i que no n'estic segur, cedit en temps pretèrits a la unió de cooperatives de Mataró. Almenys al rètol de l'edifici posa una cosa similar. Al seu interior, pots trobar des de nans i capgrossos de la festa major fins a gent fent aikido, algo anomenat katsugen, meditació o quelcom similar. Tot això es veu des del carrer, ja que hi ha uns finestrals molt grans. És en espai, a totes totes infrautilitzat, del que se'n podria treure molt més joc, ja que és enorme i està situat en ple centre de Mataró.

Doncs bè, resulta que si passes per davant d'aquest edifici, pots veure un petit cartellet que resta penjat d'un dels finestrals. Si no t'hi fixes expressament, pots passar per davant sense veure'l. El primer cop que el vaig veure, va fer aturar-me i em va tenir atrapat una estona. Quin regal!

Diu així:

Sóc un gran amant del bàsquet. He estat jugant a aquest esport, amb més o menys regularitat, si no recordo malament, des de 5è d'EGB fins a segon de carrera. Tota una vida. Recordo que primer vaig provar amb el fútbol però no era gaire bo (vaig fer un sol partit amb l'equip del cole, jugant de defensa, i vam perdre 0-9 o una cosa similar. Ho recordaré sempre.), i després van apuntar-me a bàsquet. Em va agradar i m'hi vaig quedar.

És un gran esport. Un esport d'equip, on, per molt bo que sigui un, sense l'ajuda de tot l'equip no anirà enlloc, un esport gratificant on treballa tot el cos, de cap a peus. I, a més, és un esport net, més net que, per exemple, el fútbol. Tan a dins del camp com a la graderia.

No em considero de cap equip en particular. Simplement, m'agrada veure bon bàsquet, i, en general, m'és igual qui guanya mentre vegi un bon partit. Això sí, com tothom, tinc més simpaties per alguns equips que per d'altres.

Els equips que s'emporten les meves simpaties són els equips que juguen veritablement com un equip i, com a tret característic i poc freqüent avui dia, cuiden la pedrera i donen oportunitats a la gent de casa. En un món, el dels esports, on cada cop manen més els diners i és massa fàcil trobar equips plens de gent poc compromesa, aquests detalls, no exempts d'un cert risc, són els que fan que una persona s'identifiqui amb un equip. Així doncs, els meus elogis per els equips de pedrera, per el Manresa, per l'Estudiantes i sobretot per la Penya. Quin gran equip!

Aquest cap de setmana la Penya va guanyar la copa del rei de bàsquet. Un títol que no guanyava des de l'any 96. Un equip capitanejat per gent de casa, per el Rudy Fernández, sense dubtes el millor jugador de la lliga, i per el Ricky Rubio, un xicot de 17 anys que, per edat, seria cor obert 3-4 (!!!), amb un joc molt atractiu i amb moltíssima implicació de tots els jugadors, sobretot defensivament. Dóna gust veure com defensen. Gran part del mèrit ha de donar-se a l'Aito. Quin gran entrenador! No hi ha dubte de que es mereixen el títol després de la gran temporada que estan fent a la lliga.
Felicitats Penya!

Camino lentament vers un horitzó indefinit, mentre em banyen, maldestres, els càlids rajos del Sol d'hivern. La piuladissa febril d'uns pardals fredolics lluita per despertar-me de l'estupor regnant, però no ho aconsegueix del tot. Cares somrients exhalen l'alè condensat ple d'humanitat desbordant mentre les petites ànimes inquietes mostren el sentiment latent, innocent i pur.
En efímers instants com aquests, la vida es retroba amb ella mateixa. I, còmodament, l'optimisme, aquest sentiment sovint tan perdut, torna a mostrar-se'm al rostre.
Ara veig el futur amb més claredat.

Aquest migdia, m'he trobat amb aquesta imponent imatge enganxada en una de les portes d'un vagó del metro, i m'han entrat ganes de compartir-la amb vosaltres.
Com que no tinc càmera, no he pogut fotografiar-la, així que he pensat que potser la trobaria buscant-la per internet. He tingut sort.

Veient-ho amb perspectiva, sóc conscient d'haver estat un privilegiat. Anant cap a la sala de l'associació, miro els nens i nenes que juguen feliços i despreocupats, com cada tarda, al acabar escola i penso que també ho són, tot i que encara són massa petits i petites per ser-ne conscients.

Dic que són uns privilegiats per poder gaudir d'un pati com el que tenim a Valldemia. Però, més enllà del fet de tenir un pati tan gran on poder jugar "a lo grande", ho dic més aviat per el que passa cada tarda (els divendres amb més força), a partir de les cinc i mitja.

A partir d'aquesta hora, el pati de l'escola s'omple de nens i nenes que juguen lliurement i sense cap motiu de preocupació. El pati és obert per a ells. Tot i que, si us he de ser sincer, voldria veure'n a molts més.
Una tarda qualsevol, pots veure-hi pares jugant amb els seus fills, cotxets de nens petits, tertúlies despreocupades, nens i nenes amb el berenar amunt i avall, corredisses, pilotes i més pilotes... Com ha de ser.

Tot i això, algun cop que hi passo cap al tard, em dol una mica veure els mateixos nens i nenes esperant que els vinguin a buscar. Són nens que arriben a l'escola a les 8-9 del matí i no en surten fins a les 8-9 del vespre. Alguns pares, voldria pensar que per obligació, s'hi repengen una mica massa. Això tampoc és bo. Com en tot, cal buscar l'equilibri.

Parlant amb en Xavi, més d'un cop li he comentat aquestes sensacions i veig que coincidim. És una gran sort que l'escola sigui oberta com és. El cole és quelcom més que un lloc per aprendre coses a classe. Al pati s'hi aprén molt, moltíssim. Unes lliçons potser tan importants com les que es reben a les aules. Recordo les tardes jugant a fútbol, a tazos, a les caniques... i no puc evitar un somriure nostàlgic. Ara però, desgraciadament, les caniques, les baldufes i els tazos són substituits per PSPs i demés màquines. Els nous temps! El fútbol, això sí, sempre hi és!